PALMARÉS SITGES 2018

14
oct
2018

Millor pel·lícula: CLIMAX, de Gaspar Noé

Premi especial del jurat: LAZZARO FELICE, d’Alice Rohrwacher

Menció especial del jurat: L’HEURE DE LA SORTIE, de Sébastien Marnier

Millor direcció: Panos Cosmatos, per MANDY

Millor interpretació femenina: Andrea Riseborough, per NANCY

Millor interpretació masculina: Hasan Ma’jun, per PIG

Millor guió: Quentin Dupieux, per AU POSTE!

Millors efectes especials: Atsushi Doi, per INUYASHIKI

Millor fotografia: Panjar Kumar, per TUMBBAD

Millor música: Chu Ishikawa, per KILLING

Gran premi del públic: UPGRADE (ILIMITADO)

Selecció Elmer Bueno:

Mirai

Dragged Across Concrete

Lord of Chaos

Assassination Nation

cartell Festival
cartell Festival

LORDS OF CHAOS

14
oct
2018


Jonas Akerlund és molt conegut per la direcció de videoclips per a músics de la talla de Madonna, Metallica, The Rollings Stone o fins i tot Beyoncé o Lady Gaga. Amb Lords of Chaos, el director suec ens porta la rocambolesca biografia del grup heavy metal noruec Mayhem. Ja a l’inici del film ens avisa que el que veurem està basat en fets reals i també en mentides. Una declaració que ens convida a veure el metratge des de una certa distància, i que poguem jutjar els fets sense el rigor més purista d’una biopic convencional. I la veritat, és que és un encert perquè les “aventures” Euronymous, líder de la banda, i els seus altres components són plenes de peripècies extraordinàries i fantàstiques. La història ens explica com un grup jove comença a jugar amb temes foscos com el satanisme, per acabar cremant esglésies i arribar a l’extrem de matar. De fet, Euronymous acaba mort a mans del seu company Varg Vikernes, arrossegat per la paranoia (fruit d’una enveja provinent de l’ego més profund). Al final som espectadors del tràgic relat d’un joves amb ganes de triomfar en la música, però la cosa se’ls acaba escapant de les mans.

Per Elmer Bueno

Peter Weir
Peter Weir

VIOLÈNCIA A FOC LENT

12
oct
2018

Sitges el va veure néixer amb Bone Tomahawk (2015), per després fer-nos partíceps del seu creixement a Brawl in Cell Block 99 (2017) i aquest any hem gaudit de la seva maduresa amb Dragged Across Concrete. Ens estem referint al nord-americà S.Craig Zahler. Un nom a tenir molt en compte ja que es respiren aires propis de cinema d’autor. Les seves pel·lícules són obres que es van cuinant a foc molt molt lent. No té pressa; i és que no li calen jocs de velocitats ni pirotècnia per concebre films que et queden marcats al cervell. Juga molt bé les seves cartes amb les paraules, amb diàlegs que perfilen uns personatges destinats a la violència i que ens fan intuir els seus inicis. Un violència seca de personatges explosius, que són bombes de rellotgeria en tensió. Només cal prémer els botons correctes per desencadenar efectes de conseqüències totalment inesperades. Com és el cas dels protagonistes, interpretats per uns Vince Vaughn i Mel Gibson superbs, són dos polis que són suspesos per unes detencions no gaire políticament correctes. A partir d’aquí, un sèrie de fets els aboquen a voler robar els diners a uns atracadors de bancs. La cosa no pot acabar gens bé. S.Craig Zahler, al igual que Tarantino, recupera velles glòries del cinema. Però és que, amb Vince Vaughn, el director actua com un escultor donant forma a un actor que venia de l’anomenada nova comèdia americana. L’ha anat transformant, al igual que el llargmetratge que interpreta, a foc lent.

Per Elmer Bueno

Fan observa cartells
Fan observa cartells

“D’aquí tothom en surt. Aquí no hi has nascut, ni és casa teva”

10
oct
2018

DOLORS BASSA, des de la presó de Figueres.
La Dolors Bassa ens ha respost aquesta entrevista pel projecte Tossudament… Relat del procés català., que des d’ICONNA estem realitzant des del setembre de 2012.

1. Que recordes de la tardor del 2017, com vas viure el referèndum?

La tardor del 2017 la recordo com una etapa molt il·lusionant i a l’hora de molt
neguit. Crec que treballàvem des del govern amb un objectiu comú i compartit
d’avançar. La gent del carrer estava il·lusionada. I la majoria parlamentària assumia també aquest compromís. La democràcia, el dret a decidir, i les llibertats eren els principis que ens regien.

2. Com passes els dies a la presó, com vius el dia a dia?

El dia a dia a la presó és força dur. La manca de llibertat implica també la manca de
decisions, d’iniciatives personals. I tot i que tens informació de l’exterior no tens la
comunicació adient en temps i forma i això és una de les principals mancances. Les hores les passo llegint i escrivint a la cel·la, o fent alguna activitat d’exercici físic, com running, bicicleta o ioga… que em serveix per socialitzar amb les internes.

3. Què canviaries de les coses que vas fer l’any passat en referència al Procés?

L’any passat vam fer allò que creiem millor pel procés. No em penedeixo de res del
que vam fer perquè ho fèiem convençuts d’avançar en democràcia i per altra banda,
havíem de provar fins a on podíem arribar. Per nosaltres, era el dret a decidir la
prioritat i en tot moment tenir en compte que volíem avançar només amb un
moviment pacífic i democràtic com acompanyament a les decisions que anàvem
prenent. Una altra cosa és que faríem ara que hem vist a on són els límits, la força i de què són capaços alguns estaments estatals més enllà del que ha de ser l’estat de dret i demòcrata, on la unitat d’Espanya és el primer valor a defensar.

4. Notes el suport de la gent cada dimarts?

El suport de la gent el noto cada dia amb la gran quantitat de cartes que rebo
d’ànims i de suport. Els dimarts, amb la gent que ve a sopar aquí davant de la presó, malgrat que, saben que només puc escoltar els sorolls, els crits i la música si fa tramuntana, continuen venint cada setmana i perseveren. Els diumenges també
escolto la música que hi ha persones que em posen amb altaveus des de fora:
sardanes, himnes… Tot això, i el suport d’alguns treballadors públics de la presó que fan fotos i l’endemà me’ls porten a ensenyar em permet notar suport, escalf i ànims cada dia.

5. Creus que la classe política ha quedat allunyada del poble el darrer any?

Allunyada no, però crec que hauria de ser més valenta explicant clarament a on som en la realitat i quins seran els futurs passos del moviment independentista.
Crec que els objectius no han variat, però no han deixat clara quina és l’estratègia comuna.
De tota manera, sense excusar cap tàctica o mirada curta, també crec que vivim una situació complicada, amb amenaces permanents i dificultats, amb quatre fronts per compartir: govern, parlament, presó i exili.

6. Tens esperança en sortir de la presó, creus que tindràs un judici just?

Entre les internes hi ha unes frases que es van repetint quan alguna està trista i és:
“D’aquí tothom en surt. Aquí no hi has nascut, ni és casa teva”
“Estem preses no mortes” quan alguna no s’arregla o té la moral baixa.
Així que esperança i confiança de sortir, sı́. Crec que el judici no serà just si no ens
absolen. Estic convençuda de la meva innocència, que el màxim que em poden
acusar és de desobediència i aquest delicte (desobeir) no implica presó. Vam
permetre un referèndum perquè la gent votés, això és democràcia i com a molt
estaríem davant haver permès un fet alegal.

7. Durant els dies previs a la proclamació de la República, sabies tot el que et
podia passar, pensaves que podies anar a la presó?

Com dic abans sempre vaig pensar que en tot cas desobeïa i això no implicava presó. Veient l’empresonament dels Jordi’s, sí que vaig pensar que l’estat de dret no era tan ferm com havíem pensat i que potser no hi hauria el diàleg que nosaltres
reclamàvem, per això va sorgir el debat de si es convocaven eleccions.

8. Tens contacte amb el Govern i la resta de presos polítics i exiliats?

Ara mateix el contacte entre presos és epistolar. La Carme i jo no hem tingut la sort
de poder compartir la mateixa presó que els altres presos i estem soles. He pogut fer alguna videoconferència amb alguns d’ells. Els exiliats o exiliades també m’han
escrit alguna carta. Amb l’actual govern, tant el President com alguns consellers/es, han vingut a visitar-me. Amb persones del departament que encapçalava també hi tinc relació per carta, tant amb alts càrrecs com amb treballadors /es.

Manifestació per la llibertat dels Jordi's. Barcelona. 21/10/2017 Fotografia de Jordi Ribot Puntí/ICONNA
Manifestació per la llibertat dels Jordi's. Barcelona. 21/10/2017 Fotografia de Jordi Ribot Puntí/ICONNA

UN PETIT PRINCEP DESTRONAT

09
oct
2018

Kun és un nen que acaba de rebre una germaneta a casa. Aquest fet li resulta d’allò més dolorós ja que ara tota l’atenció recau sobre el nou membre de la família. Aquesta premisa, que a simple vista pot semblar no gaire enginyosa, és l’excusa perfecta perquè Mamoru Hosada ens parli de temes molt recurrents en la seva filmografia, com són les relacions familiars o aquest equilibri, tant japonès, entre el passat, present i futur. A la nova obra del director, Mirai (Mirai, mi Hermana Pequeña), la família actua com a eix vertebrador, què és precisament el que ha d’aprendre a valorar el germà gran. A través del jardí màgic de casa seva el petit protagonista viatja en el temps. Així podrà interactuar amb seva germana Mirai (futur, en japonès) d’adolescent, amb els seus pares quan eren nens i fins i tot amb O el seu besavi a la segona guerra mundial. Així en Kun començarà a comprendre la importància de totes les petites casualitats que han sorgit al llarg de les diferents generacions. Com ja havia fet amb La Chica que Saltaba en el Tiempo (2006) o Summer Wars (2009), el director en ofereix una animació fluida i molt colorista. El significat de la unió com a valor, així com l’exaltació d’allò quotidià com a reflexe de les emocions, són clares herències del llegendari Studio Ghibli (que el va rebutjar acabat de sortir de l’Escola d’Art, però l’encoratjaren a continuar millorant). Estem d’enhorabona perquè Mamoru Hosada està en un estat de creativitat i sensibilitat perfectes.

Per Elmer Bueno

Aficionada acabant de maquillar-se
Aficionada acabant de maquillar-se