Aficionada acabant de maquillar-se
Aficionada acabant de maquillar-se
Maquilladores
Maquilladores
Nena a la sessió de maquillatge
Nena a la sessió de maquillatge
Zombis fotografiats
Zombis fotografiats

Kun és un nen que acaba de rebre una germaneta a casa. Aquest fet li resulta d’allò més dolorós ja que ara tota l’atenció recau sobre el nou membre de la família. Aquesta premisa, que a simple vista pot semblar no gaire enginyosa, és l’excusa perfecta perquè Mamoru Hosada ens parli de temes molt recurrents en la seva filmografia, com són les relacions familiars o aquest equilibri, tant japonès, entre el passat, present i futur. A la nova obra del director, Mirai (Mirai, mi Hermana Pequeña), la família actua com a eix vertebrador, què és precisament el que ha d’aprendre a valorar el germà gran. A través del jardí màgic de casa seva el petit protagonista viatja en el temps. Així podrà interactuar amb seva germana Mirai (futur, en japonès) d’adolescent, amb els seus pares quan eren nens i fins i tot amb O el seu besavi a la segona guerra mundial. Així en Kun començarà a comprendre la importància de totes les petites casualitats que han sorgit al llarg de les diferents generacions. Com ja havia fet amb La Chica que Saltaba en el Tiempo (2006) o Summer Wars (2009), el director en ofereix una animació fluida i molt colorista. El significat de la unió com a valor, així com l’exaltació d’allò quotidià com a reflexe de les emocions, són clares herències del llegendari Studio Ghibli (que el va rebutjar acabat de sortir de l’Escola d’Art, però l’encoratjaren a continuar millorant). Estem d’enhorabona perquè Mamoru Hosada està en un estat de creativitat i sensibilitat perfectes.

Per Elmer Bueno

09
Octubre
2018

Hi ha 2 comentaris

  1. Tata diu:

    Mirai és una peli encantadora. Un caramelet que amaga no tanta dolçor com semblaria en un principi però que fa un retrat de les families contemporanees tan realista i universal que qualsevol que vegi el film es pot sentir identificat en algunes situacions.
    Una peli per veure, sens dubte!

  2. Maya diu:

    M’agrada que en una peli del Festival de Sitges es parli de sensibilitat i d'”exaltació d’allò quotidià com a reflexe d’emocions”.
    Potser la descripció de la vida real és més crua del que sembla.
    Potser el cinema fantàstic és més real del que sembla.

Deixa un comentari