UN MAL VIATGE SENSE CLIMAX

07
Oct
2018

Els seguidors de Gaspar Noé saben el que volen i en quina (des)mesura ho volen. No és un director que sol deixar-te indiferent, té la capacitat de deixar-te fora de combat en un tres i no res. Aquesta falta de pietat pels espectadors (i també pels actors) es veu reflectida en la seva última cinta Climax (sarcàsticament parlant). En una festa, després d’un assaig, un grup de ballarins es veu drogat amb LSD sense que ells ho sàpiguen. I comencen a tenir un viatge d’allò més xungo. D’una historia senzilla de la qual en podria haver tret molt més del que finalment obté, ens ofereix una hora i mitja de música electrònica (el punt fort del film) i efectes visuals impactant, però sense gaire contingut. Això no és Enter the Void, pel que fa a l’espectacularitat de la posada en escena, ni s’acosta al plantejament de Solo contra todos. L’enfant terrible argentí ja no provoca, ni esgarrifa. Ja no és aquell que feia marxar de la sala als espectadors quan patien la interminable violació de Monica Bellucci a Irreversible. A Climax no acabes d’entrar, ja que, després de la primera excel·lent coreografia al ritme de Supernature de Cerrone, en el primer terç de pel·lícula ja saps de què va tot. Un mal viatge de Gaspar Noé que ens deixa sense el nostre merescut clímax.

Per Elmer Bueno

Equip de Climax
Equip de Climax