PALMARÉS 2017

15
oct
2017

PALMARÉS 2017
Millor pel·lícula: JUPITER’S MOON, de Kornél Mundruczó
Premi especial del jurat: THELMA, de Joachim Trier
Millor direcció: Coralie Fargeat, per REVENGE
Millor interpretació femenina: Marsha Timothy, per MARLINA THE MURDERER IN FOUR ACTS
Millor interpretació masculina: Rafe Spall, per THE RITUAL
Millor guió: Joachim Trier i Eskil Vogt, per THELMA
Millors efectes especials: Ferenc Deák, per JUPITER’S MOON
Millor fotografia: Andrew Droz Palermo, per A GHOST STORY
Gran premi del públic: MATAR A DIOS, de Albert Pintó & Caye Casas

Aficionat disfressat
Aficionat disfressat

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES?

11
oct
2017

Impressionant segon metratge de S.Craig Zahler (que fa dos anys es va emportar, aquí a Sitges, el Premi del Públic i a la Millor Direcció per Bone Tomahawk) on ens narra una història de supervivència. Des de l’inici de Brawl in Cell Block 99 el personatge principal és portat per un terreny de dificultats gens fàcil de suportar. Tot un seguit de fets fan que acabi baixant fins al mateix infern. I a aquest home corpulent de gairebé dos metres d’alçada, no li queda cada cap més remei que obrir-se pas cap al seu destí a base de puntades de peu i cops de puny. Hi ha una violència molt física, on cada os trencat és com si el sentissis al teu propi cos. I aquí ve el dilema moral. Les circumstàncies justifiquem tot el que puguem arribar a fer? No deixem de ser éssers vius que ens relacionem en un ecosistema. Però a diferència dels animals nosaltres, en teoria, tenim la capacitat de discernir entre el be i el mal. Ara bé, em costaria molt d’aplicar la moralitat veient tot el que pateix el protagonista interpretat per Vince Vaughn. Crec que per aquesta vegada, em quedaria amb la tesi de Ortega i Gasset on “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”.

Elmer Bueno

Vince Vaughn, protagonista de Brawl in Cell Block 99 amb la seva dona
Vince Vaughn, protagonista de Brawl in Cell Block 99 amb la seva dona

MEDIACIÓ FANTÀSTICA

10
oct
2017

Estem ficats en un embolic de tal magnitud que ni el més espavilat sap com acabarà tot plegat. Bé segur que no, vistes les posicions de les dues parts. I el que és més preocupant és que sembla que no té data de caducitat, que en tenim per uns quants mesos (no sé si anys). Per moments sembla que assistim a una pel·lícula de riure, altres vegades a una de suspens i fins i tot a una de ciència ficció. Donaria ben bé per a una sèrie de vàries temporades. Sort que al Festival aparquem el tema per uns dies i no se senten gaires converses al respecte. Cosa que és d’agrair. Però sí que el fantasma és present a l’aire, es percep una sensació de certa calma tensa. Al final esdevenen fets que entren dins la normalitat que espero que algun dia s’instal·li a casa nostra. Una simple anècdota: roda de premsa de Muse amb el director Jaume Balagueró. Durant la intervenció ell demana si en castellà o en català i se li dona l’opció que ell triï. Primer de tot comença en castellà; la segona resposta en català i la tercera ja barreja entre català i castellà. I a la gent se li escapa un somriure. Aquí l’important és el diàleg, escoltar el que té a dir la persona que està a davant. Està clar que seria molt ingenu comparar aquesta situació amb el que està caient a fora, però potser amb una mica de mediació fantàstica les coses ens aniríem millor.

Elmer Bueno

Fans disfressats
Fans disfressats

MERAVELLOSA, MERAVELLOSA, MERAVELLOSA

09
oct
2017

Sí, són els tres adjectius perfectes per Wind River. Perquè el film s’inicia amb una metàfora excel·lent, que ja fa una síntesi del que veuràs a continuació. Perquè aquest senyor anomenat Taylor Sheridan sap escriure i dirigir d’allò més bé (reconec que no he vist encara Comancheria, la qual va rebre molt bones crítiques). Perquè la banda sonora de Nick Cave i Warren Ellis sobrevola durant tot el metratge de manera misteriosa i inquietant. Recorda molt l’estil fosc del disc Skeleton Tree, on prèviament a la gravació d’aquest, el fill de Nick Cave es va suïcidar. Per tant, a Wind River hi ha dolor, molt de dolor. Dolor per la pèrdua d’un ésser estimat i de la difícil superació d’aquest trauma (si és que es pot aconseguir). I això sense recórrer al sentimentalisme, sinó fent una narració freda (la localització en una reserva índia a les muntanyes de Wyoming actua com un personatge més) i amb una violència seca que recorda a No es País para Viejos, dels germans Cohen. Perquè, si esteu disposats a que el cor us faci mal i a tenir pell de gallina, aquesta és, sens dubte, la vostra pel·lícula.

Elmer Bueno

Zombis orientals
Zombis orientals

SOBRETAULA DE DIUMENGE A SITGES

08
oct
2017

Els dinars de diumenge solen ser àpats importants, vaja d’aquells que hi van. En els que, una vegada acabats, la digestió comença a fer la seva activitat i la somnolència ens reclama. Les televisions no són pas “tontes”, i conscients d’això ens sedueixen amb uns telefilms molt adients per caure en un son molt profund. Sabeu a que em refereixo, no? Muse, la darrera pel·lícula del català Jaume Balagueró (i atenció, ara és quan algú m’aixecaria la mà per agredir-me) pertany a aquest tipus. Tenia moltes ganes de comprovar l’estat de forma del artífex de Los Sin Nombres, la conegudíssima Rec o Mientras Duermes. Però la decepció ha estat tal, que no he tingut cap mena de mirament al catalogar-la en aquesta mateixa lliga de films. Pot ser perquè l’he vist a les 8:30 del matí? Pot ser. El pitjor de tota això és que m’he empassat quasi dues hores de sobretaula sense haver gaudit del meu dinar copiós de diumenge.

Per ELMER BUENO

Susan Surandon
Susan Surandon