PALMARÉS SITGES 2018

14
oct
2018

Millor pel·lícula: CLIMAX, de Gaspar Noé

Premi especial del jurat: LAZZARO FELICE, d’Alice Rohrwacher

Menció especial del jurat: L’HEURE DE LA SORTIE, de Sébastien Marnier

Millor direcció: Panos Cosmatos, per MANDY

Millor interpretació femenina: Andrea Riseborough, per NANCY

Millor interpretació masculina: Hasan Ma’jun, per PIG

Millor guió: Quentin Dupieux, per AU POSTE!

Millors efectes especials: Atsushi Doi, per INUYASHIKI

Millor fotografia: Panjar Kumar, per TUMBBAD

Millor música: Chu Ishikawa, per KILLING

Gran premi del públic: UPGRADE (ILIMITADO)

Selecció Elmer Bueno:

Mirai

Dragged Across Concrete

Lord of Chaos

Assassination Nation

cartell Festival
cartell Festival

LORDS OF CHAOS

14
oct
2018


Jonas Akerlund és molt conegut per la direcció de videoclips per a músics de la talla de Madonna, Metallica, The Rollings Stone o fins i tot Beyoncé o Lady Gaga. Amb Lords of Chaos, el director suec ens porta la rocambolesca biografia del grup heavy metal noruec Mayhem. Ja a l’inici del film ens avisa que el que veurem està basat en fets reals i també en mentides. Una declaració que ens convida a veure el metratge des de una certa distància, i que poguem jutjar els fets sense el rigor més purista d’una biopic convencional. I la veritat, és que és un encert perquè les “aventures” Euronymous, líder de la banda, i els seus altres components són plenes de peripècies extraordinàries i fantàstiques. La història ens explica com un grup jove comença a jugar amb temes foscos com el satanisme, per acabar cremant esglésies i arribar a l’extrem de matar. De fet, Euronymous acaba mort a mans del seu company Varg Vikernes, arrossegat per la paranoia (fruit d’una enveja provinent de l’ego més profund). Al final som espectadors del tràgic relat d’un joves amb ganes de triomfar en la música, però la cosa se’ls acaba escapant de les mans.

Per Elmer Bueno

Peter Weir
Peter Weir

VIOLÈNCIA A FOC LENT

12
oct
2018

Sitges el va veure néixer amb Bone Tomahawk (2015), per després fer-nos partíceps del seu creixement a Brawl in Cell Block 99 (2017) i aquest any hem gaudit de la seva maduresa amb Dragged Across Concrete. Ens estem referint al nord-americà S.Craig Zahler. Un nom a tenir molt en compte ja que es respiren aires propis de cinema d’autor. Les seves pel·lícules són obres que es van cuinant a foc molt molt lent. No té pressa; i és que no li calen jocs de velocitats ni pirotècnia per concebre films que et queden marcats al cervell. Juga molt bé les seves cartes amb les paraules, amb diàlegs que perfilen uns personatges destinats a la violència i que ens fan intuir els seus inicis. Un violència seca de personatges explosius, que són bombes de rellotgeria en tensió. Només cal prémer els botons correctes per desencadenar efectes de conseqüències totalment inesperades. Com és el cas dels protagonistes, interpretats per uns Vince Vaughn i Mel Gibson superbs, són dos polis que són suspesos per unes detencions no gaire políticament correctes. A partir d’aquí, un sèrie de fets els aboquen a voler robar els diners a uns atracadors de bancs. La cosa no pot acabar gens bé. S.Craig Zahler, al igual que Tarantino, recupera velles glòries del cinema. Però és que, amb Vince Vaughn, el director actua com un escultor donant forma a un actor que venia de l’anomenada nova comèdia americana. L’ha anat transformant, al igual que el llargmetratge que interpreta, a foc lent.

Per Elmer Bueno

Fan observa cartells
Fan observa cartells

UN PETIT PRINCEP DESTRONAT

09
oct
2018

Kun és un nen que acaba de rebre una germaneta a casa. Aquest fet li resulta d’allò més dolorós ja que ara tota l’atenció recau sobre el nou membre de la família. Aquesta premisa, que a simple vista pot semblar no gaire enginyosa, és l’excusa perfecta perquè Mamoru Hosada ens parli de temes molt recurrents en la seva filmografia, com són les relacions familiars o aquest equilibri, tant japonès, entre el passat, present i futur. A la nova obra del director, Mirai (Mirai, mi Hermana Pequeña), la família actua com a eix vertebrador, què és precisament el que ha d’aprendre a valorar el germà gran. A través del jardí màgic de casa seva el petit protagonista viatja en el temps. Així podrà interactuar amb seva germana Mirai (futur, en japonès) d’adolescent, amb els seus pares quan eren nens i fins i tot amb O el seu besavi a la segona guerra mundial. Així en Kun començarà a comprendre la importància de totes les petites casualitats que han sorgit al llarg de les diferents generacions. Com ja havia fet amb La Chica que Saltaba en el Tiempo (2006) o Summer Wars (2009), el director en ofereix una animació fluida i molt colorista. El significat de la unió com a valor, així com l’exaltació d’allò quotidià com a reflexe de les emocions, són clares herències del llegendari Studio Ghibli (que el va rebutjar acabat de sortir de l’Escola d’Art, però l’encoratjaren a continuar millorant). Estem d’enhorabona perquè Mamoru Hosada està en un estat de creativitat i sensibilitat perfectes.

Per Elmer Bueno

Aficionada acabant de maquillar-se
Aficionada acabant de maquillar-se

UN MAL VIATGE SENSE CLIMAX

07
oct
2018

Els seguidors de Gaspar Noé saben el que volen i en quina (des)mesura ho volen. No és un director que sol deixar-te indiferent, té la capacitat de deixar-te fora de combat en un tres i no res. Aquesta falta de pietat pels espectadors (i també pels actors) es veu reflectida en la seva última cinta Climax (sarcàsticament parlant). En una festa, després d’un assaig, un grup de ballarins es veu drogat amb LSD sense que ells ho sàpiguen. I comencen a tenir un viatge d’allò més xungo. D’una historia senzilla de la qual en podria haver tret molt més del que finalment obté, ens ofereix una hora i mitja de música electrònica (el punt fort del film) i efectes visuals impactant, però sense gaire contingut. Això no és Enter the Void, pel que fa a l’espectacularitat de la posada en escena, ni s’acosta al plantejament de Solo contra todos. L’enfant terrible argentí ja no provoca, ni esgarrifa. Ja no és aquell que feia marxar de la sala als espectadors quan patien la interminable violació de Monica Bellucci a Irreversible. A Climax no acabes d’entrar, ja que, després de la primera excel·lent coreografia al ritme de Supernature de Cerrone, en el primer terç de pel·lícula ja saps de què va tot. Un mal viatge de Gaspar Noé que ens deixa sense el nostre merescut clímax.

Per Elmer Bueno

Equip de Climax
Equip de Climax