PALMARÈS FESTIVAL 2016

15
oct
2016

PALMARÈS FESTIVAL 2016

Aquest és palmarès de d’enguany.

Premi Millor Pel·lícula: SWISS ARMY MAN, de Daniels
Premi Especial del Jurat: LA AUTOPSIA DE JANE DOE (THE AUTOPSY OF JANE DOE), d’André Øvredal
Premi Millor Direcció: Yeong Sang-Ho, per TRAIN TO BUSAN
Premi Millor Interpretació Femenina: Sennia Nanua, per MELANIE. THE GIRL WITH ALL THE GIFTS
Premi Millor Interpretació Masculina: Daniel Radcliffe, per SWISS ARMY MAN
Premi Millor Guió: Jeremy Slater, per PET
Premi Millors Efectes Especials: Jung Hwang-Su, per TRAIN TO BUSAN
Premi Millor Fotografia: Hong Kyung-Pyo, per EL EXTRAÑO (THE WAILING)
Gran Premi del Públic: THE HANDMAIDEN, de Park Chan-wook

Selecció Elmer Bueno:
1r- SWISS ARMY MAN
2n- DESIERTO
3r- THE HANDMAIDEN
4rt- GRAVE (RAW)
5è- TRAIN TO BUSAN

Maria Valverde, actriu The Limehouse Golem
Maria Valverde, actriu The Limehouse Golem

EL PLAER DE MENJAR

13
oct
2016

Grave vé del Festival Internacional de Toronto (TIFF) sota una estela de polèmica. Segons diuen, al festival canadenc vàries persones es van desmaiar i van haver d’intervenir els serveis mèdics. Expliquem la història i veiem si n’hi ha per tant. Una noia vegetariana estricta (la seva família a l’inici deixa molt clara aquest posició) comença la carrera universitària de veterinària. Allà, com si és tractés del model americà, els alumnes més grans fan putades als recent arribats. Una d’aquestes “brometes” consisteix a fer menjar un ronyó cru de conill. La protagonista, com és evident, es nega rotundament. Però és obligada per la seva germana, que va a un curs superior. Aquest fet, més o menys innocent, resulta ser l’inici d’un descobriment d’allò més esgarrifós: la noia sent un plaer molt gran per la carn, i més concretament per la carn humana. No és la primera vegada que el cinema tracta el tema del canibalisme. El que sí trobem com a novetat, i alhora terrorífic, és que això succeeixi en un entorn molt quotidià. Precisament, aquesta ambientació real (dóna la sensació que el nostre veí ho podria ser!) és el que costa de digerir. La pel·lícula, a més, aborda el difícil canvi de passar d’adolescent a adult, de deixar la llar, on ens sentim protegits sota els braços paterns, i passar a descobrir un món desconegut. El sentir-se diferent, amb una sensació d’alienació vers l’entorn i la no acceptació d’un mateix, és un altre pilar en el que es sustenta el film. Sí que hi ha escenes que faran tancar els ulls a més d’un. Però, val a dir que no són gens gratuïtes, és a dir, que són necessàries per l’evolució del personatge principal. Per tant, podem afirmar que Grave (Cru), no és apta per a estómacs sensibles (i menys els vegetarians).
He sentit certa preocupació, al finalitzar la projecció tenia moltíssima gana. M’he conformat amb un croissant i un cacaolat. Haurem d’esperar a veure com evoluciona.

Per Elmer Bueno

Foto 1. Els primers de la cua.
Foto 2. Paul Schrader, director de Dog Eat Dog
Foto 3. Esperant inici de la projecció
Foto 4. Bill Plympton, signant làmines del seu últim treball Reveangence.

ELMER BUENO
ELMER BUENO

TEORIA DEL FINAL D’UNA PEL·LÍCULA

11
oct
2016

Un cafè dolent pot arribar a espatllar un àpat d’allò més deliciós. Aquesta reflexió, que feia un amic meu, molt bé es podria extrapolar a les pel·lícules. Si una cosa he après amb el temps és que el públic vol una recompensa al final del film, i aquesta ha de funcionar en molts sentits. Sé que és agosarat per part meva intentar teoritzar sobre els finals, però estem a Sitges i hem d’assumir certs riscos. Partiria de la base, no dels finals en si, sinó més aviat d’allò que hom espera com a desenllaç. I podríem trobar tres tipus clarament identificables:
Tipus 1 o “si us plau no te la carreguis”: són aquelles pelis en les que estàs gaudint d’uns entrants extraordinaris i passes a uns segons on et cau alguna llàgrima de plaer. I és en aquest precís moment, quan t’assalta el dubte, la por s’apodera de tu i pregues a Déu nostre Senyor que acabi bé. Hi ha vegades que tenim sort i sortim de la sala levitant, però la loteria no toca gairebé mai.
Tipus 2 o “almenys deixa’m un gust dolcet…”: com bé diu el nom d’aquesta tipologia, estem davant d’obres que són totalment infumables, aquelles que no saps ni com posar-te a la butaca, és a dir, maleeixes el crític que la recomanava. Només esperes salvar els euros invertits amb un final més o menys ingeniós; però no ens enganyem, el que malament comença malament acaba.
Tipus 3 “no marxo del cinema per veure com nassos fan acabar això”: estem davant de films on el director et/es posa a prova. No sé per què alguns es pensen que són capaços d’imitar 2001 Una Odissea de l’espai, i et fan tragar durant 90 minuts (en el millor del casos) un embolic d’idees metafísiques banyades en la seva salseta de transcendentalitat.
Ara ja estaria en disposició de clasificar Museum, la darrera obra de Keishi Otomo, com tipus 1, però sense que l’atzar m’hagi acompanyat.

Per Elmer Bueno

Foto 1. Aficionada fotografiant-se amb el director Rob Zombie
Foto 2. Director i malvat del film japonés Museum
Foto 3. Nens fent cua pel passi especial per escoles
Foto 4. Fan subjecta programació

ELMER BUENO
ELMER BUENO

ZOMBIE WALK, UNA SOCIETAT QUASI PERFECTA

10
oct
2016

Un pot observar una situació determinada i quedar-se en la superfície d’allò que veu. Però, si es capbussa i busseja per un instant, pot trobar idees i conceptes prou interessants. Amb una visita al passeig de la platja de Sant Sebastià, tothom pot veure les cues per maquillar-se i posar-se en la pell d’un zombi per un dia.

Dones grans acabades de sortir de la perruqueria donant instruccions a la maquilladora, famílies amb nens petits jugant a espantar els curiosos que s’hi acosten, parelles celebrant les seves noces de platí d’entre els morts, turistes que viuen la Zombie Walk com un acte tradicional català…

El que podria semblar un divertimento per a adolescents, es revela com un acte molt integrador: els zombis no entenen de raça, gènere, edat, complexió física o condició social. Podria ser una societat utòpica si no fos que els zombis es caracteritzen per la seva fam de carn humana viva. Bé, cap societat és perfecte.

A Melanie: the girl with all the gifts la línia que separa els humans i els zombis és molt més fina del que ens pensem, fins i tot a vegades els papers es confonen. Qui és més zombi, el mort o el viu? Qui té sentiments més humanitzats, la científica (interpretada per Glen Close) que busca la cura al virus de manera obsessiva o la nena/zombi protagonista ansiosa de sentir l’estimació d’una mare? Aquesta nova producció anglesa no es queda a la superfície, sinó que és una crítica a la societat, a vegades deshumanitzada, en la que vivim.

Per Elmer Bueno

Foto 1. Noces de platí zombi
Foto 2. Maquillatge
Foto 3. Nena maquillat-se
Foto 3. Fan disfrassant intenta agafar una mica d’aire

ELMER BUENO
ELMER BUENO

SITGES, UN FESTIVAL NO APTE PER MINUSVÀLIDS

09
oct
2016

Tots recordarem el doctor House per la mala llet que transpirava per cada cèl·lula de la seva pell. El seu (mal) humor sarcàstic, i fins i tot negre, era una de les claus de la sèrie que van tenir la capacitat de fer durar 8 temporades. Però, per què aquest metge tan peculiar semblava que portés una espina clavada i cada moviment que feia li tocava molt les pilotes? La resposta l’he trobat el primer dia del Festival. M’explico. Fa quinze dies que em vaig fer mal al taló (les causes de “l’accident” no les explicaré aquí, no per no allargar-me, sinó per pura vergonya). I he estat aquests últims dies anant amb crosses i “empastillat” d’Ibuprofens per poder arribar al primer dia en unes condicions mínimes. Avui, al posar el peu a terra m’he sentit com Llàtzer quan Jesús li deia: aixeca’t i camina. Tot semblava més o menys correcte, però al començar a moure’m d’un cinema a un altre he vist les estrelles. Estem de parlant de quatre sales separades entre elles per aproximadament un kilòmetre. A priori, no sembla una distància excessiva, però si durant una jornada normal l’hem de fer unes tres o quatres vegades, la cosa es complica. Ja no es tracta de dir que aquest no és un Festival per persones amb dificultats de mobilitat, sinó que el Món sencer és un lloc on és impossible (sobre)viure. Ara hi hauria gent que em diria que sóc un exagerat i que riuria. Jo els hi dic, proveu un dia i començareu a dir renecs que ni Google coneix.
La por s’ha instal·lat a Sitges per quedar-se deu dies, i no és per les més de 170 pel·lícules que es podran veure, sinó per la cara de pocs amics que faig a la cua dels acreditats. Gràcies Dr.House per ajudar-me a entendre l’enfoc les coses des de la perspectiva més rabiüda de la vida.

Per Elmer Bueno

Foto 1. Aficionats provant la realitat virtual
Foto 2. Expectació per seure al Tro de Ferro de Joc de Trons
Foto 3. Retratant assitents disfressats
Foto 4. Fans fent-se un selfie

ELMER BUENO
ELMER BUENO